Comença parlant Miren Etxezarreta. Fa un resum sobre la història de la Unió Europea, des de 1957 fins a l’actualitat, mostrant com el neoliberalisme ha anat enfortint-se a través de tractats (Maastricht), directives (Bolkenstein), pactes (d’Estabilitat i Creixement) i actes (Acta Única).
Com a conceptes importants destaca el principi de subsidiarietat, que fa referència a l’organització de les institucions supranacionals que conformen la Unió Europea i que consisteix, segons explica, en què les decisions governamentals han de ser preses als nivells més pròxims a la ciutadania i només en el cas que sigui més eficient, la decisió la prendran les esferes més altes, és a dir la UE. En aquesta definició ja trobem un problema: l’ambigüitat de la paraula “eficient”. La conseqüència d’aquest principi és que les polítiques socials acaben descuidades. Això sumat al pressupost ridícul de què disposa la UE (1,27 % del PIB de la Comunitat) fa que surti a relluir amb claredat el neoliberalisme que ho embruta tot.
Un altre exemple que recolza aquesta conclusió va ser la creació al 1983 de la Mesa Rodona Europea d’Industrials (ERT), que està composta per més de cinquanta empreses. Es tracta d’una institució privada amb una curiosa relació amb les mesures polítiques i econòmiques que després inicia la UE.
Pel que fa a la política laboral, la catedràtica d’economia va criticar que la Unió Europea no sembla que tingui la voluntat de resoldre el problema de l’atur des de l’arrel sinó només de maquillar-lo perquè no sembli tan lleig. És a dir que tot són mesures pels aturats, però no hi ha res destinat a crear llocs de treball.
Finalment, com a concepte a destacar queda el de l’anomenada “porta giratòria”, que estableix una relació directa entre els polítics i els empresaris. És a dir que els alts càrrecs d’empreses transnacionals passen a la política europea i viceversa.
Com a conceptes importants destaca el principi de subsidiarietat, que fa referència a l’organització de les institucions supranacionals que conformen la Unió Europea i que consisteix, segons explica, en què les decisions governamentals han de ser preses als nivells més pròxims a la ciutadania i només en el cas que sigui més eficient, la decisió la prendran les esferes més altes, és a dir la UE. En aquesta definició ja trobem un problema: l’ambigüitat de la paraula “eficient”. La conseqüència d’aquest principi és que les polítiques socials acaben descuidades. Això sumat al pressupost ridícul de què disposa la UE (1,27 % del PIB de la Comunitat) fa que surti a relluir amb claredat el neoliberalisme que ho embruta tot.
Un altre exemple que recolza aquesta conclusió va ser la creació al 1983 de la Mesa Rodona Europea d’Industrials (ERT), que està composta per més de cinquanta empreses. Es tracta d’una institució privada amb una curiosa relació amb les mesures polítiques i econòmiques que després inicia la UE.
Pel que fa a la política laboral, la catedràtica d’economia va criticar que la Unió Europea no sembla que tingui la voluntat de resoldre el problema de l’atur des de l’arrel sinó només de maquillar-lo perquè no sembli tan lleig. És a dir que tot són mesures pels aturats, però no hi ha res destinat a crear llocs de treball.
Finalment, com a concepte a destacar queda el de l’anomenada “porta giratòria”, que estableix una relació directa entre els polítics i els empresaris. És a dir que els alts càrrecs d’empreses transnacionals passen a la política europea i viceversa.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada