divendres, 12 de març del 2010

Off the record

Entre semàfors i esquivar gent, mentre caminem fins al CCCB per veure l’exposició Atopia, el David Trueba em va explicant com va començar la seva carrera de periodista, secrets sobre Balseros i Soldados de Salamina o reflexions al voltant del món del cinema.

Em diu que el primer cop que va exercir el periodisme, després d’estudiar a l’American Film Institute, va ser fent entrevistes a Hollywood per El País. El mitjà de comunicació li concertava els encontres i ell es desplaçava fins luxoses habitacions d’hotel per fer-li preguntes a estrelles com Demi Moore o Tom Cruise. Allà va agafar molta experiència sobre com extreure la informació desitjada a diferents tipus de personatges i, sobretot, sobre com funciona el món del cinema.
Força més tard, Carles Bosch i Josep Maria Domènech –directors de Balseros- el citen també en una habitació d’hotel, però aquest cop a Cuba. Després de setanta hores visionant el material accepta ser co-guionista –amb Carles Bosch- del documental nominat a un Oscar. M’explica que Carles Bosch en aquella època treballava per TV3 i durant el fenomen dels balseros, a l’estiu de 1994, es trobava a la República Dominicana. Des de TV3 el van trucar i li van demanar que hi anés a veure què succeïa. Va entrevistar set famílies que estaven construint embarcacions per marxar del país i d’allà va extreure un reportatge que es va projectar a la televisió pública catalana. Set anys després va decidir tornar a buscar aquelles famílies per veure com havia evolucionat la seva història. Així va néixer el documental i aquí és on David Trueba entrava en joc. Ell no només s’ocupava del guió sinó que també havia de gravar algunes escenes quan els directors no hi eren.

Sobre Soldados de Salamina em parla del baix pressupost que els va obligar a rodar-ho tot sense trípodes, a pols, com s’aprecia en el moviment d’algunes imatges.

Li pregunto què opina de la polèmica que hi ha ara amb els doblatges de les pel•lícules en català. A ell li sembla bé que hi hagi l’obligació de projectar un tant per cent en aquesta llengua, però diu que el millor seria que tot fos subtitulat i desaparegués el doblatge. I em posa l’exemple de França, on diu que hi ha dues opcions: es pot comprar l’entrada amb un sobrecàrrec mínim i veure-la subtitulada o bé amb un sobrecàrrec més alt i veure-la doblada. Això fa que molta gent per estalviar-se diners guanyi en cultura.

Introducció a l'entrevista
Vídeo 1
Vídeo 2

dimarts, 9 de març del 2010

David Trueba (III):

David Trueba té altres vessants a part de la del cinema. En aquesta part de l'entrevista parla sobre elles -l'escriptura i el periodisme- i fa una crítica a la manera actual de fer cine.


Vídeo 1
Introducció

dilluns, 8 de març del 2010

David Trueba (II):

El cinema en general no passa per una de les seves millors èpoques, en especial l'espanyol. David Trueba reflexiona sobre això i sobre les dificultats que pateixen també les televisions públiques.



Video 2
Introducció

diumenge, 7 de març del 2010

Entrevista a Enric Duran (IV)

L'alternativa al capitalisme 

En quins projectes estàs treballant ara?

El meu objectiu és poder treballar àmpliament en un moviment que faci una transició per sortir del capitalisme, i que coordini totes les alternatives i tots els projectes que tenen a veure amb això. Sortir del capitalisme vol dir posar en marxa, ara i a petita escala de moment i que vagi creixent, la societat com volem que sigui, experimentar-la, i a partir d’aquí poder fer participar cada cop més gent. I és compatible també amb les reivindicacions a l’Estat, defensar el transport públic o moltes altres coses d’aquest tipus. El que passa és que considerem que la part de construir alternatives està poc treballada per tot el potencial que té, mentre que hi ha altres coses que estan més treballades, i que si no s’aconsegueix potser és perquè costa aglutinar la gent. Però amb la nostra iniciativa la gent veu resultats molt ràpid perquè canvia la seva vida, i per tant va participant.

Hi ha molta gent que estigui realment canviant la seva vida i veient resultats?

Sí. És difícil comptabilitzar-ho, perquè hi ha molts petits projectes en marxa. Molta gent que se’n va a viure al camp, a una masia, o que va a repoblar, o que a la ciutat organitza cooperatives de consum ecològic, o que participa en escoles lliures, o en centres socials, o que està okupant, i moltes altres formes de participar, com la banca ètica. Per tant és difícil de comptar, però sí que hi ha moltes alternatives. El que encara no hi ha gaire és iniciatives d’aquest tipus de caire més gran, que no siguin només petits bolets que canvien la vida de les persones que hi participen, sinó que es vegi com quelcom més estructural, més alternativa de sistema. En això, per exemple, la moneda social és un element important, i per això ho estem treballant específicament.

No creus que potser molta d’aquesta gent canvia només una part de la seva vida? Que potser compra ecològic, o fins i tot utilitza la moneda social, però realment segueix vivint i participant en el capitalisme?

Aquest és el problema al qual ens enfrontem. Per això volem anar del projecte concret a una alternativa integral de societat. I per això l’economia és tan important, perquè si consumeixen ecològic però fan servir euros que han hagut de guanyar treballant durant 40 hores, està molt limitat. Mentre utilitzem euros, no crec que sigui viable sortir del capitalisme, no es pot canviar el sistema. Per això introduïm la moneda social, i volem introduir altres eines també (determinats tipus de cooperatives) que permetin que sigui una forma de vida. Perquè ara és una forma de vida per molt poques persones. Ho és integralment per la gent que se’n va a repoblar el camp, a viure amb autosuficiència, o qui està okupant, reciclant i portant una vida amb molt pocs diners a la ciutat. Però volem ampliar-ho a altres tipus de possibilitats.

                                           Duran treballant a l'Infoespai


Tu apliques a la teva vida privada el que pregones?


Potser tu pots viure així, però què me'n dius d'un mileurista que ha de mantenir diverses persones i no arriba a final de mes, per exemple?




Però veus viable que tot això passi a nivell català?


Les persones poden tenir ideals, però a l’hora de la veritat, amb els seus diners, molta gent és conservadora. Per no parlar de l'egoisme...

L’egoisme s’ha de tenir en compte. Tècnicament, el projecte ha de ser prou ben fet perquè pugui incorporar persones egoistes. Quan es planeja la xarxa, s’han d’imaginar quins comportaments podrien boicotejar-ne el funcionament. Si hi ha persones egoistes al principi, serviran de model per veure què és el que has d’evitar.


La primera reacció que generen aquestes propostes és escepticisme. No creus que són força utòpiques?

Però qui s'imaginava el propi funcionament capitalista actual fa 30 anys? O qui s'imaginava als anys 20 com funcionaria el món als anys 60? És a dir, quan està massa lluny, la realitat ningú se la pot imaginar, i per tant és un esforç intel·lectual que fem perquè tenim aquesta tendència, però en realitat no té massa sentit, perquè no ha estat a partir d'això que s'han fet les societats.


I pel que fa a la moneda social:


Podries definir concretament quina és l'alternativa al capitalisme que proposeu?

És difícil trobar noms amb una sola paraula o molt curts, perquè els noms que coneixem estan dotats de molts significats al llarg de la història, i sempre estan pervertits.


I al traspassar això a un àmbit gran, no és perillós que, al perdre’s el vincle de la proximitat que hi ha a l’àmbit local, algú vulgui aprofitar-se del poder?

Per això és molt important que estigui organitzat des de la base, i que ho estigui a partir de xarxes o grups que puguin generar confiança, de 100 o 200 persones com a màxim, que es puguin anar multiplicant i que siguin on es prenen les decisions realment importants. Que les decisions de més amunt es prenguin en relació amb característiques generals de la moneda i que afecten a tothom, però que no puguin beneficiar una persona en concret. Hem de fer una combinació d’experiències passades que ens puguin servir de referent per millorar-les, i usar noves tecnologies, Internet, formes que puguin incloure la participació de molta gent. És un repte que tenim, és important que realment la base de la decisió sigui molt local.


T'imagines que a aquesta nova societat hi hauria Estat o no?


I si això arribés, com ho faríeu per incloure tota la gent que creu i vol viure en el capitalisme?



Però aquests límits com es marquen?

Entre tots, però l'important és que estem molt lluny d'això.



Dius que mentre utilitzem euros estem contribuint al sistema i que no podem canviar-lo. No t'imagines que pugui existir una societat justa dins de cap forma de capitalisme?



Et planteges ficar-te en política en algun moment per fer alguns d'aquests canvis?




Més sobre l'alternativa al capitalisme
Més sobre la moneda social: la xarxa EcoSeny (del Montseny)

Entrevista a Enric Duran (III)

L'acte de desobediència civil del 17-S

L'opinió sobre el sobrenom "Robin Hood de la banca"



La decisió de fer l'acte de desobediència i les expectatives que tenia, comparades amb com va ser a la realitat



La seva visió dels canvis de vida radicals



Vas donar els diners que havies agafat a entitats solidàries o moviments socials. Un cop va sortir a la llum l'estafa, vas tenir el seu recolzament?

Sí, i no hi ha hagut cap problema, ningú dels que ha rebut els diners ha tingut cap problema. No hi ha hagut conflictes personals ni de cap altre caire, tenim molt bona relació en general. I el mateix dia 17 de setembre els correus electrònics de suport eren moltíssims, centenars. I de moltes maneres se m’ha mostrat això, sigui amb el suport concret que vaig rebre quan estava a la presó, sigui col·laborant amb activitats conjuntes, convidant-me a fer xerrades... de moltes maneres. I ho ha fet un ventall molt ampli de moviments, molt divers.

Quan vas marxar i estaves amagat a l'estranger, creies que realment havia servit per alguna cosa, o en algun moment vas pensar que t’estaves sacrificant només tu? Et senties sol defensant la teva causa?

Bé, jo des que vaig assumir el risc d’anar a la presó (que va ser quan vaig prendre la decisió), sabia que hi havia altres riscos, com pot ser l’impacte que pugui tenir o no l’acció, que formen part de les coses que poden passar, i els podia assumir també. Crec, després d’haver-ho vist tot, que sí que ha tingut un impacte, que sí que ha servit per moltes coses, i per tant encara n’estic més content. Però si això no hagués passat ho hagués assumit igualment, s’havia d’intentar.

I creus que va funcionar?
Sí. A veure, ni una acció ni una sola proposta poden canviar tot el que s’ha de canviar, ni molt menys. Però dins d’aquest camí, és un element important que ha servit per moltes altres coses.

Com ara quines? És a dir, més enllà de l’impacte mediàtic, què creus que ha canviat gràcies a la teva acció?
Hi va haver determinats temes que van començar a debatre's molt més que abans, és a dir, els continguts de les nostres publicacions alternatives formaven part de converses de gent no necessàriament activista en sobretaules, o a vegades alguna persona més o menys activista aprofitava la publicació per poder-ho comentar amb els seus amics o la seva família, amb qui abans mai podien parlar-ne... O sigui l’acció era l’excusa per ampliar molt els debats. I després, ja no només amb les publicacions sinó amb tot el que s’ha finançat durant tots aquests anys, s’ha pogut donar suport a la construcció d’una xarxa més coordinada de col·lectius, d’un moviment pel decreixement que ara molta gent coneix i hi ha participat... Hi ha una sèrie de propostes que ara hi ha més capacitat de tirar endavant (com la moneda social) perquè es va fer tot això abans. En aquest sentit ha estat útil i és important.

L'experiència de dos mesos a la presó



Com veus el teu futur? Tens por d’acabar a la presó o creus que te’n podràs sortir?

D’entrada no sé si el judici es farà o no.

Per què?

Perquè podria ser que, sobretot si aquest moviment va creixent, el judici se’ls tornés en contra com una oportunitat de crear encara més impacte social i més aglutinació de moviments. Llavors, com que als bancs tampoc els interessa massa, i de fet les denúncies les van presentar perquè els Mossos els perseguien demanant que ho fessin, doncs potser no tira endavant. Però si tirés endavant, tampoc està gens clar que anés a la presó, perquè el delicte podria tenir una pena menor de dos anys per tots els atenuants que hi pot haver. Per tant seria poc probable anar a la presó, tal com jo ho veig. Però en tot cas, si passés, ho assumiria igual que he assumit el que ha vingut fins ara.

Pots explicar el que has dit dels Mossos?

Hi va haver una brigada anti-estafes, que no estava clar si s’havia fet per l’ocasió o ja existia abans o quina funció tenia, que es dedicava a anar trucant els bancs i demanant, primer, que fessin un atestat policial i presentessin la denúncia, i després que es personessin en el judici contra mi. I tot i així, d’entrada l’atestat només el van presentar la meitat dels bancs, i al judici només s’hi van presentar sis, i sense massa intenció activa d’actuar. L’últim que vaig saber del meu cas és que el jutge els havia demanat presentar els originals de la documentació i que no ho tenia encara, no li havien passat.

Més sobre l'acte de desobediència a Crisi

Entrevista a Enric Duran (II)

La persona

La seva vida anterior a l'activisme, i què el va portar a deixar-ho tot pels moviments socials



La seva evolució com a activista



Les influències que ha tingut




dijous, 4 de març del 2010

Entrevista a Enric Duran

Enric Duran es va fer famós el 17 de setembre del 2008, quan va anunciar que havia expropiat 492.000 euros de 39 bancs diferents, a base de demanar crèdits durant dos anys i no tornar-los. Aquell dia apareixia als carrers el diari "Crisi", amb 200.000 exemplars únics, i denunciava l'actuació dels bancs i feia propostes per plantar-los cara. En aquesta publicació destacava un text d'un activista anònim de 32 anys que deia "he robat 492.000 euros als que més ens roben per denunciar-los i construir alternatives de societat". Per fer-ho, feia veure que tenia una bona feina, donava la documentació que calgués (a vegades a base de fotocòpies, tisores i cel·lo) i, un cop cobrava el préstec, treia els diners i els destinava a moviments socials alternatius. "Des d'ara podreu conèixer la meva identitat", deia.



Aquell mateix dia, Duran ja es trobava lluny de Catalunya, perquè va haver de fugir de la justícia just abans que es conegués el seu acte d’insubmissió. Això li va donar molt ressò mediàtic i va passar a ser conegut com “el Robin Hood de la banca”, però Enric Duran no vol que li posin etiquetes. Està al darrere de moviments socials que busquen sortir del capitalisme i que cada cop tenen més adeptes, com per exemple la plataforma “Podem viure sense capitalisme” o les iniciatives de moneda social que ell coordina (que consisteixen a utilitzar una moneda alternativa a l’euro, que no genera interessos, i que funcionen en petites xarxes locals, actualment al Montseny i a Tarragona).

Darrere d’una aparença tímida i introvertida, hi ha algú que ha estat impulsor de moltes iniciatives per canviar el sistema, i que encara avui en lidera o coordina diverses. Duran va tornar a Catalunya el març del 2009 i, després de passar dos mesos i cinc dies a la presó, va pagar una fiança i en va sortir fa deu mesos. Actualment, està a l’espera de judici.

Plataforma "Podem viure sense capitalisme" (inclou la publicació "Crisi")

Entrevista a David Trueba




David Trueba va créixer en una família de vuit germans –entre ells el cineasta Fernando Trueba- i com diu ell: “Entre tanta gent havies de dir coses interessants per fer-te escoltar”. Així va ser com va desenvolupar el do de paraula que tan el caracteritza a entrevistes i xerrades.

Va estudiar Ciències de la Informació a la Universidad Complutense de Madrid perquè, encara que ja tenia clar que es volia dedicar al cinema, en aquella època –fa uns vint anys- encara no existien escoles com ESCAC o d’altres similars i la carrera de Periodisme era la que tenia els continguts més útils per aplicar després al món del cinema.

Més tard va realitzar un curs a l’American Film Institute que ja el va encaminar cap al que seria la seva dedicació principal.

Però no va deixar de banda la vocació de periodista i ha treballat a El Periódico molts anys com articulista i actualment exerceix la mateixa feina a El País.

Però encara li quedava un altre món per explotar: el de la literatura. Ha escrit tres novel·les: Abierto toda la noche (1995), Cuatro amigos (1999) i Saber perder (2008).

Vídeo 1

Vídeo 2


Entrevista a Martxelo Otamendi (II): "El futur és digital però no hi ha negoci"

En aquest segon vídeo, es deixa enrere el "cas Egunkaria", ja tractat a la primera part de l'entrevista i Martxelo Otamendi comenta l'estat actual del panorama comunicatiu en basc i la seva visió sobre el futur del sector i de la premsa escrita.

Entrevista a Martxelo Otamendi: “Mai hi va haver una relació amb ETA a l’hora de gestionar el diari”

D’aquí uns dies es publicarà la sentència i sabrà si ha d’ingressar a la presó. Martxelo Otamendi (Tolosa, 1957) actual director de Berria, va treballar als “euskaltegis” (projectes populars d’alfabetització per adults) i a ETB abans de ser el tercer i darrer director d’Egunkaria, el primer diari en basc. El 20 de febrer del 2003 la Guàrdia Civil el va tancar acusant-lo de formar part de l’estructura d’ETA. Entre sessió i sessió del judici en el que s’acusava a Otamendi de dirigir la organització armada, va viatjar a Barcelona per renovar sinèrgies amb el món periodístic, polític i social català. Una visita que ja va ser seguida en aquest bloc (1, 2, 3).

En aquesta primera part de l'entrevista, que Martxelo Otamendi em va concedir a la redacció de Vilaweb, el director de Berria dona la seva visió sobre el tancament del diari i l'evolució del judici.



Segona part de l'entrevista

dimarts, 2 de març del 2010

L'home de les frases (III)

Trobar a la ficció aquell punt que té de prolongació de la vida.

Parlava sobre Soldados de Salamina i estava fent referència al procés creador. La frase resum els equilibrismes que un director de cine ha de fer per dotar a la seva pel•lícula del realisme necessari, sempre limitat per la ficció.

Has d’anular a la vida real per quedar-te amb el que t’interessa de la història.

També és una de les frases que entraven dins de la seva explicació sobre Soldados de Salamina. En aquest cas comentava que es va passar moltíssim temps submergint-se en piles de documents sobre Rafael Sánchez Mazas, la figura central de la pel•lícula, i que, de sobte, es va adonar que tots aquells fets reals no importaven per construir la figura del personatge, perquè és justament això: un personatge. Que importava molt més el que explicava sobre ell un dels seus fills: era molt més revelador un retrat emocional que muntanyes de dades.

Sánchez Mazas poeta
Pròleg de Diálogos de Salamina

dilluns, 1 de març del 2010

La imatge del crim mai és bella (II)

La primera pregunta que Iván Pintor va fer-li a David Trueba -i que va servir per obrir una conversa de prop de dues hores- es referia al contingut del seu últim article publicat a El País (el director de cine ha firmat recentment un contracte per un any amb aquest diari on es compromet a redactar un article diari -de dilluns a divendres- a la secció Pantallas).

El debat girava en torn a l’embelliment de la imatge del crim. David Trueba desaprova que es mostrin a les sèries i pel•lícules escenes d’assassinat en tot el seu esplendor, com si en aquest acte, pel fet de ser fictici, pogués haver-hi grandiositat i bellesa. Ell és de la opinió que la subtilesa sempre guanya en elegància i fins i tot en estètica, perquè actes violents o sexuals mai es poden reproduir amb suficient veracitat: “La veritat es una cosa molt més complexa que el que una imatge ens pot donar”. Bàsicament perquè en aquests casos la imaginació de l’espectador serà capaç d’atorgar-li molta més força a l’escena omesa que a un intent de reproducció explícita.
Vídeo youtube.com

L’altra banda de la seva argumentació feia referència als informatius i a la frivolitat amb què la televisió tracta alguns temes, sobretot quan hi apareixen morts amb noms i cognoms. Concloïa que això només porta a donar-li un toc fictici a la mort que contribueix a que l’espectador ja no s’horroritzi perquè s’hi ha acostumat. L’exemple que feia servir per demostrar-ho és un vídeo sobre l’assassinat, suposadament a mans de membres del MOSSAD, de Mahmoud al Mabhoud, un dels fundadors de la branca armada de Hamas. Al vídeo no es veu el moment de l’assassinat perquè succeeix dins d’una habitació i allà no hi ha càmeres de videovigilància.

Vídeo sencer

diumenge, 28 de febrer del 2010

Literatura o cinema: contradiccions i coincidències (I)


Novel•lista, periodista, guionista, director de cine i en algunes ocasions productor o actor. Com diu David Trueba: “El problema és que he tingut masses vocacions”. Potser per això s’emmarca molt bé dins del cicle de conferències Narrar en l’era de la imatge, que ofereix el CaixaForum i que tracta sobre la connexió entre literatura i cultura visual. S'emmarca molt bé sobretot perquè un tipus de connexió és l'adaptació al cinema d’obres literàries, cosa que ell ha dut a la pràctica amb Soldados de Salamina, basada en la novel•la de Javier Cercas.

El dimecres 24 va ser el Doctor Iván Pintor, professor de Comunicació Audiovisual a la UPF, investigador,crític de cinema i guionista, l’encarregat de la presentació, que es va acabar convertint en una conversa distesa, sobretot gràcies a la naturalitat de David Trueba. Va aconseguir explicar-nos els secrets del món del cinema, de la literatura i del periodisme entre anècdotes personals i rialles.

dissabte, 20 de febrer del 2010

Jon Lee Andersen: “Els reporters de guerra fan un pacte amb el seu Déu i el seu diable”

El que es publica en un reportatge pot costar vides. Durant la seva conferència al CaixaForum, Jon Lee Andersen va teoritzar sobre l’ètica periodística en els conflictes armats. En aquests contextos l’ètica suposa un repte encara major que en condicions normals. I és que el reporter de guerra pateix una subspècie del Síndrome d’Estocolm: l’autocensura voluntària. Quan un reporter es troba en un conflicte d'aquest tipus, protegit per una guerrilla local o per un exèrcit nacional (especialment si és el del propi país), tendeix a sentir estima i gratitud cap al grup. I encara més, tendeix a la identificació.

Andersen es va centrar en el cas recent de l’Iraq, on molts reporters no van explicar les matances de l’exèrcit camí de Bagdad. Una marxa durant la qual els carros disparaven contra tot i contra tothom. “Un reporter de guerra es guarda el que veu, hi ha certes coses que decideix no publicar. Un fa un pacte amb el seu Déu i el seu diable”.



S’ha de ser capaç de tallar els llaços efectius que s’han establert, malgrat saber que amb el que s’escriu, es pot danyar a gent.

Recopilació de cròniqeus en castellà
Altres cròniques en anglès:
The Power of Gabriel Garcia Márquez
Letter from Cuba, "Castro's last battle"
Letter from Afghanistan, "The Taliban's Opium War"
Letter from Mogadishu, "The Most Failed State"

divendres, 19 de febrer del 2010

El repte de contar la veritat en plena guerra

El CaixaForum inaugurava aquest dijous el cicle “Trobades amb compromís” que de moment té programades dues conferències: “El repte de contar la veritat en plena guerra”, a càrrec de Jon Lee Andersen i a la qual vam assistir i “Àfrica oblidada”, el proper 20 d’abril a càrrec del fotoperiodista gallec José Cendón, guanyador del World Press Photo al 2007, que s’ha especialitzat, entre d’altres, en conflictes africans a Rwanda, el Congo o Somàlia, on va ser segrestat al 2008.

Jon Lee Andersen, californià, va començar l’ofici de reporter al The Lima Times l’any 1979 i des de llavors ha cobert multitud de conflictes armats a banda i banda de la trinxera, amb les guerrilles i amb els exèrcits. Actualment forma part de l’staff permanent del setmanari The New Yorker. La seva conferència ha girat al voltant del repte que suposa l’ètica periodística en plena guerra.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Richard Price al Caixafòrum (II)

Als Estats Units, les sèries estan atraient molts dels millors guionistes, productors i directors de la indústria pesada de Hollywood, és a dir que se n'estan emportant el talent, més interessat en innovar que en repetir les mateixes fórmules d'èxit una vegada i una altra. De fet, es podria dir que és a la televisió on ara hi ha l'emoció de la novetat i on es trenquen esquemes (sempre en el context nord-americà, que al cap i a la fi és on es crea una gran part del que ens arriba).

És sabut que ara hi ha una autèntica febre per les sèries, algunes de les quals s'han convertit en fenòmens dignes d'estudi (per exemple l'omnipresent Lost). Però això ja és un altre tema: el que aborda aquesta conferència és que a la televisió s'estan desenvolupant nous formats narratius, nous llenguatges i maneres d'explicar històries (audio)visualment, que van més enllà que les pel·lícules (com diu el tòpic, no són ni millors ni pitjors, sinó diferents). El format televisiu equival a més temps de durada i, per tant, més flexibilitat, trames més complexes, personatges que es van explorant a poc a poc i molt més profundament que en una pel·lícula... I també més llibertat creativa. Tot això no hauria estat possible sense l'èxit de la televisió per cable (per tant, de pagament), que permet fer productes que no requereixin audiències gegants per funcionar, ja que quan passa això normalment porta a buscar públics més amplis i per tant arriscar-se molt menys. Estem parlant de cadenes com l'HBO, la Showtime o l'AMC, sinònims de qualitat en un mitjà on aquesta paraula no era habitual.

                                           Imatge d'HBO
                                          
Parlant de guions brillants, el gran convidat a la conferència serà Richard Price, escriptor nord-americà que ha estat guionista de la molt recomanable sèrie The Wire. Aquesta, considerada per molts crítics la millor sèrie de tots els temps i sovint catalogada dins del gènere policíac o criminal, es situa a la ciutat de Baltimore, la qual retrata de manera molt realista centrant-se en diferents facetes (cada una es correspon a una temporada): el tràfic de drogues, el sistema portuari, el govern local i la burocràcia, el sistema educatiu i la premsa de la ciutat (el diari The Baltimore Sun). Price hi va aportar el seu característic realisme social i la perspectiva d'un escriptor de novel·la criminal. Entre altres coses, també ha estat nominat a l'Oscar pel guió de la pel·lícula El color del diner (The Color of Money), ha publicat 8 novel·les i ha escrit al New York Times o a The New Yorker.

Price estarà acompanyat de l'escriptor i crític literari argentí Rodrigo Fresán, i segur que tindran coses interessants a dir.


David Trueba sobre la "literària" The Wire

Visita de Richard Price a Google, on parla del seu darrer llibre La vida fácil (Lush Life)

Les sèries o un nou univers narratiu (I)

Per a tots als aficionats a les sèries nord-americanes i a la (bona) televisió, recomanem la conferència que trindrà lloc el proper dimecres 17 de febrer al Caixafòrum.

Aquesta activitat obrirà el cicle "Narrar en l'era de la imatge", el l'eix central del qual és el xoc entre imatge i literatura (que bategen com "inevitable i fecund") que s'està produint en l'anomenada era de la imatge, i que segurament conformarà la nova poètica del segle XXI. Què aportarà l'obsessió actual per tot el que és visual a la literatura i viceversa? La literatura ofereix a la cultura visual la possibilitat d'expandir-se a nous territoris narratius, mentre que la cultura visual ofereix a la literatura noves perspectives i formats.




Vivim immersos en un món d'imatges, som bombardejats cada dia per milers d'estímuls visuals diferents, i és apassionant plantejar-se com ho plasmarà la literatura. En aquesta primera conferència, doncs, el tema central serà "La nova narrativa de les sèries de televisió". 


Cicle "Narrar en l'era de la imatge"

dimarts, 2 de febrer del 2010

Conflictes oblidats i processos de pau

Sri Lanka, Myanmar, Colòmbia, el Congo, Turquia, Iraq i Nigèria són els escenaris triats pel cicle de conferències “conflictes oblidats i processos de pau” organitzat per la xarxa de Biblioteques de Barcelona en col•laboració amb l’Escola de la Cultura de la Pau de la UAB. Així doncs seran set conferències repartides per diferents biblioteques de la ciutat que començaran aquest dijous i finalitzaran l’1 de març.


Sri Lanka: reptes postbèl•lics i construcció de la pau” és el títol de la ponència que tindrà el vespre d’aquest dijous a la Biblioteca Mercè Rodoreda del Guinardó. Tot i que el govern d’Sri Lanka va guanyar la guerra civil als Tigres de l’Alliberament del Regne Tàmil l’any passat, l’antiga illa de Ceilan no ha deixat de ser notícia. Ahir, Humans Rights Watch reclamava l’alliberament d’11.000 tàmils confinats en camps de reclusió. Vilaweb ens informava ahir també, dels moviments de la diàspora tàmil encaminada a una solució democràtica del conflicte polític. Caldrà veure que ens expliquen.

Cronologia de la guerra civil d'Sri Lanka (RTVE)
El conflicte armat entre els tàmils i l'exèrcit de Sri Lanka s'acaba després de vint-i-cinc anys (Vilaweb)
La Guerra Civil a Sri Lanka mata la llibertat d'expressió (Público)

dissabte, 30 de gener del 2010

Badalona 2010, res de nou sota el sol

Aquesta nit s’obre oficialment l’any en el que Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana. Aquesta capitalitat, que va rotant anualment per ciutats i viles catalanes sol repercutir en una farcida agenda d’actes, una bona participació ciutadana i una millora en els equipaments culturals locals.

Però a unes hores de l’obertura encara és una incògnita pels badalonins i badalonines com repercutirà la capitalitat a la seva ciutat. És per això que sota el títol “Que n’esperem de la Capital de la Cultura Catalana?La Sargantana organitzava aquest dimecres al vespre una taula rodona amb personalitats de la cultura local i el regidor de cultura de l’Ajuntament.

Malauradament la taula rodona no va servir per desvetllar cap incògnita. L’agenda d’activitats encara no és pública i la majoria de badalonins i badalonines desconeixen en qui vaixell s’ha embarcat el seu Ajuntament. Això sí, ja es va deixar clar que d’equipaments culturals per la ciutat res de res.

Caldrà seguir a l’espera per veure si la capitalitat cultural aporta activitats d’interès per la ciutadania en general, i aquest bloc en particular o, si tal i com va dir un assistent a l’acte: “ens ha agafat el bou”.

divendres, 29 de gener del 2010

Fòrum Social Català



Aquests dies a Davos els líders mundials celebren el Fòrum Econòmic Mundial per, com diu l'organització, "millorar l'estat del món: repensar, redissenyar, reconstruir" basant-se en la premissa que el progrés econòmic i el desenvolupament social van de la mà, amb debats protagonitzats per presidents, ministres i empresaris. Mentrestant, a Porto Alegre (Brasil) es commemoren i es fa balanç dels deu anys que han passat des del primer Fòrum Social Mundial, que va néixer en aquesta ciutat en contraposició al fòrum econòmic de Davos, per demostrar que no hi ha una única visió del món. El FSM, protagonitzat per moviments socials, s'ha anat convertint en un símbol per a tots aquells que lluiten contra la globalització, la guerra, la discriminació i l'exclusió. Com que no disposen de recursos abundants, el FSM es celebra cada dos anys, i aquest any no hi haurà un Fòrum com a tal (el proper serà l'any que ve a Dakar, Senegal) sinó actes descentralitzats de reflexió i debat a diferents indrets del món.

Nosaltres us recomanem l'assistència a la segona edició del Fòrum Social Català, que tindrà lloc els propers dies 30 i 31 de gener a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona (a la Plaça Universitat).

Feu una ullada al programa, farcit de xerrades, debats i tallers (versió amb descripcions de les activitats aquí).

Aquest any, el tema central serà la crisi global (en totes les seves dimensions: econòmica, social, política, ambiental, alimentària, cultural, democràtica, etc.). Més en concret, les seves causes i conseqüències, i les possibles alternatives a un món en crisi.



Vídeo de la roda de premsa de presentació del FSCat

dimecres, 27 de gener del 2010

Falsos mites (III)

Després va ser el torn del Pau Subirà, que no es va allargar tant. Va voler desmentir la idea generalitzada de que la UE no pinta gaire a escala internacional posant com a exemple algunes polítiques, com la comercial, o els projectes de cooperació. Sobre la primera va aprofundir en els acords de lliure comerç, destacant que Alemanya és la primera potència exportadora al món (i per tant també la UE), i va criticar els enormes requisits de sanitat i controls tècnics a què es sotmeten els productes importats, sobretot de països pobres com els del continent africà. Sovint aquests països no tenen la capacitat de crear empreses amb la tecnologia i refinament requerits i són els empresaris europeus qui s’instal•len allà i creen el producte que després la mateixa UE importa: el treball es fa a fora però els guanys sempre es queden a casa.
Dels projectes de cooperació va posar l’exemple de la donació per part de la UE a Colòmbia d’avions militars.

Per acabar va intervenir el Carlos Taibo, que va fer una sèrie de reflexions sobre el que ja havien comentat els seus dos companys. Sobretot va jutjar la dificultat de criticar la UE degut a la seva naturalesa: “Durant molt de temps s’ha pensat que no hi havia polítiques comunes i llavors a qui es pot dirigir la crítica?”

I finalment, al col•loqui es va expressar amb paraules la idea que havia recorregut tota la xerrada i que encaixa bé amb Endavant (OSAN): ja són molts anys de lluita i aquesta lluita ha de continuar perquè el canvi és possible.


Tractat de Lisboa

Directiva Bolkenstein
Documents fundacionals d'Endavant (OSAN)

diumenge, 24 de gener del 2010

La UE: del 1957 a l'actualitat (II)

Comença parlant Miren Etxezarreta. Fa un resum sobre la història de la Unió Europea, des de 1957 fins a l’actualitat, mostrant com el neoliberalisme ha anat enfortint-se a través de tractats (Maastricht), directives (Bolkenstein), pactes (d’Estabilitat i Creixement) i actes (Acta Única).

Com a conceptes importants destaca el principi de subsidiarietat, que fa referència a l’organització de les institucions supranacionals que conformen la Unió Europea i que consisteix, segons explica, en què les decisions governamentals han de ser preses als nivells més pròxims a la ciutadania i només en el cas que sigui més eficient, la decisió la prendran les esferes més altes, és a dir la UE. En aquesta definició ja trobem un problema: l’ambigüitat de la paraula “eficient”. La conseqüència d’aquest principi és que les polítiques socials acaben descuidades. Això sumat al pressupost ridícul de què disposa la UE (1,27 % del PIB de la Comunitat) fa que surti a relluir amb claredat el neoliberalisme que ho embruta tot.
Un altre exemple que recolza aquesta conclusió va ser la creació al 1983 de la Mesa Rodona Europea d’Industrials (ERT), que està composta per més de cinquanta empreses. Es tracta d’una institució privada amb una curiosa relació amb les mesures polítiques i econòmiques que després inicia la UE.

Pel que fa a la política laboral, la catedràtica d’economia va criticar que la Unió Europea no sembla que tingui la voluntat de resoldre el problema de l’atur des de l’arrel sinó només de maquillar-lo perquè no sembli tan lleig. És a dir que tot són mesures pels aturats, però no hi ha res destinat a crear llocs de treball.

Finalment, com a concepte a destacar queda el de l’anomenada “porta giratòria”, que estableix una relació directa entre els polítics i els empresaris. És a dir que els alts càrrecs d’empreses transnacionals passen a la política europea i viceversa.

Per l'Europa dels Pobles i els Treballadors (I)


Políticos locos guian a las masas
que les dan sus ojos pa no ver qué pasa


Citant aquesta estrofa de "Si hay futuro" de La Polla Records, tanca la conferència Carlos Taibo, escriptor, editor i professor de Ciències Polítiques i de l'Administració de la Universitat Autònoma de Madrid. Un final contundent i més si aquestes paraules les pronuncia un erudit, d'aspecte seriós i amb una retòrica atapeïda de cultismes. Contundent com el títol de la jornada on s’inclou aquesta xerrada: Contra l'Europa dels Estats i el Capital; per l'Europa dels Pobles i els Treballadors. Contundent com el missatge que es desprenia de les explicacions dels tres ponents que hi van participar: Pau Subirà, membre del col·lectiu Taifa, Miren Etxezarreta, catedràtica d'economia de la UAB i membre del seminari d’ecnomonia crítica de Taifa, i Carlos Taibo. Però millor comencem pel principi:


Uns minuts després de les 11:30 del dissabte 23 de gener, la sala de l’Espai Jove de La Fontana es va omplint per escoltar una desmitificació de l’Europa alliberadora i democratitzadora. És la primera part d’una jornada gestionada per Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), una organització d’esquerres independentista que va néixer al 2000 i que va participar en la Campanya Contra la Constitució Europea demanant el “no” al referèndum. En aquesta conferència es descobreix clarament el perquè.



Emir Sader vol sortir del neoliberalisme

Emir Sader va començar la seva intervenció explicant que des de la dècada de 1980 hi ha hagut un viratge històric regressiu, causat pel pas d’un món bipolar a un món unipolar i d’un model econòmic keynesià a un model neoliberal. Sense entrar gaire en el perquè d’aquest canvi, va lamentar que el socialisme desapareixés de l’agenda mundial i que el neoliberalisme s’hagués instaurat en totes les esferes imaginables de la política i de la vida a gairebé tot el món. Va remarcar que l’hegemonia més forta dels Estats Units, la gran (i única) potència actual, no és econòmica, tecnològica, militar o política, sinó ideològica. El mode de vida nord-americà és l’únic que ens agrada i a què aspirem, i “és el que atreu i estimula els nens i joves de la perifèria de les nostres ciutats”.

El nucli de la conferència va girar al voltant del cas particular d’Amèrica Llatina, la seva especialitat, com ja us hem explicat. Aquesta regió va ser un bressol important de neoliberalisme, en gran part per l’efecte de les dictadures militars, que van aplanar el camí a base de reprimir els moviments populars. A Argentina el neoliberalisme va ser especialment devastador, perquè la dictadura va buidar totalment el país de resistència popular, cosa que va fer més fàcil privatitzar-ho quasi tot.

Amèrica Llatina va ser, també, on es va demostrar la debilitat d’aquest sistema. Després de l'eufòria i l'estabilitat inicials, la majoria dels països de la zona van patir grans crisis econòmiques durant els anys 90,cosa que va fer que els moviments socials s’organitzessin molt i adquirissin molt protagonisme (davant la “màquina selectiva d’expropiació de drets” que és el neoliberalisme). Aquesta mobilització va fer-se, però, totalment al marge de l’Estat, perquè se’ls va donar un paper totalment negatiu. Moviments com el dels Zapatistas a Mèxic es van desentendre de la política nacional i van quedar reduïts a un petit moviment, quan podrien haver estat força grans. Van mantenir, doncs, la idea de l’autonomia dels moviments socials de la política, que ha imperat els darrers anys i que el Fòrum Social Mundial ha defensat i potenciat.

Per Sader, s’ha de pensar un projecte post-neoliberal, ja que opina que quant més es desmercantilitza més es donen drets i es democratitza. “El socialisme, en el fons, és una gran esfera pública”, va afirmar, tot lamentant que la discussió al voltant del socialisme desviï l’atenció del que és realment important: la crisi no està acabant amb el neoliberalisme ni amb l’hegemonia nord-americana. El drama més gran de la història contemporània, va dir, és que en el moment en què el capitalisme està demostrant els seus límits, les seves vísceres, les seves contradiccions, els moviments anticapitalistes viuen un retrocés molt important. L’hegemonia nord-americana arriba molt lluny, és una hegemonia de la mentalitat, el pensament, el mode de vida, i no apareix cap model a l’horitzó que ens els faci qüestionar realment i que sigui una alternativa. Sader va acabar la conferència amb una nota d’esperança sense deixar de ser realista: tot i que els objectius queden molt lluny, la mirada està posada als pocs que s'atreveixen a sortir-se del patró, a Amèrica Llatina, és clar.

Els governs d'Amèrica Llatina, segons Emir Sader

El professor Emir Sader va insistir, al llarg de tota la conferència, en la importància dels governs progressistes que hi ha actualment a Amèrica Llatina: a cap altra regió del món hi ha tants governs que rebutgin el neoliberalisme. Per ell, el neoliberalisme ho transforma tot en una mercaderia. “Democratitzar és desmercantilitzar”, crear esfera pública, treure l’educació o la sanitat de l’esfera del mercat. Va aclarir que l’esfera pública no és el mateix que l’Estat, i que la polaritat és entre l’esfera pública i l’esfera mercantil, i no pas entre l'Estat i l'esfera privada (com diuen els neoliberals). Si fos així, va dir, quan es privatitzés una empresa aquesta passaria als seus treballadors, i on passa és al mercat.

Els governs d’esquerres de la zona han fet polítiques socials que els donen legitimitat. Els seus discursos ideològics tenen un fonament social (tret de Bolívia, on Evo Morales guanyaria igualment per qüestions d’identificació, als altres països els presidents guanyen per les polítiques que fan). Segons Sader, doncs, la verdadera clau que divideix els governs a Amèrica Llatina són aquestes polítiques.

També va parlar de les diferències en termes econòmics entre aquests governs, i de la importància de les prioritats en la política econòmica (uns signen tractats de lliure comerç amb els Estats Units i altres opten per processos d'integració regional); va explicar també que s'havia esgotat el model tradicional de reformes i que l'estratègia guerrillera tampoc era massa viable; aquests moviments, doncs, van començar com a sublevacions populars amb la peculiaritat que després van passar a l'àmbit electoral. Tenen elements de lluita tradicional, però busquen reformar l'Estat.

Emir Sader: Moviments socials i canvi polític a Amèrica Llatina

El cicle Crisi de sistema i alternatives. Cap al Fòrum Social Català 2010 ens ha portat, durant els últims mesos, conferències de ponents destacats crítics amb el sistema, per anar-nos fent obrir boca mentre esperem el Fòrum Social Català. La nostra versió particular i reduïda del Fòrum Social Mundial tindrà lloc, per segona vegada, els dies 30 i 31 de gener a Barcelona, i pretén ser un espai de debat i reflexió on moltes veus diferents de la societat civil critiquen, reflexionen i, sobretot, proposen alternatives al sistema neoliberal i al model de desenvolupament actuals.

Aquest dijous, el darrer convidat a aquest cicle, celebrat a la Universitat Pompeu Fabra, va ser el professor Emir Sader, brasiler d’origen libanès, doctorat en Ciències Polítiques per la Universitat de São Paulo, filòsof, col·laborador amb la New Left Review, i director del CLACSO (institució dedicada a coordinar la recerca en ciències socials i a investigar els moviments socials). També és un col·laborador actiu del Fòrum Social Mundial.


Article d'Emir Sader a New Left Review sobre el neoliberalisme a Amèrica Llatina

dijous, 21 de gener del 2010

Periodistes catalans amb Egunkaria

Antonio Franco, en representació dels directors de la premsa catalana que el 10 de març del 2003 van donar suport a Egunkaria al Col•legi de Periodistes va recalcar que amb l’absolució dels processats no n’hi haurà prou i va exigir rectificacions legals, responsabilitats i una reparació material, col•lectiva i ideològica. Eva Fernández, va explicar que les sensacions que va produir el tancament del diari van ser les d’un sentiment col•lectiu d’extrema vulnerabilitat i ho va titllar de maniobra d’intimidació encaminada a sembrar el terror.

Ignasi Riera, fent un símil inquisitorial va dir que en els judicis polítics com aquest: “no es pretén mai investigar que ha passat, sinó imposar allò que s'ha decidit que s’ha d’imposar, perquè hi ha raons que porten a imposar això” Albert Martínez va ser la veu més autocrítica de la taula a l'afirmar que el tancament d’Egunkaria va ser possible gràcies a tots els anys de silenci i va fer obrir els ulls a molta gent, que començaven a notar l’alè del llop al clatell amb tot el que havia passat durant els anys anteriors.

Vicent Partal va cloure les intervencions constatant que “si la intenció dels que van tancar Egunkaria era que la nació basca no parles per si mateixa, han fracassat”.
Van tancar l'acte Feliu Ventura i Borja Penalba entonant el “no sé que sent”.

Bloc de la campanya catalana de suport a Egunkaria
Portal Internacional de suport a Egunkaria
Seguiment del judici (al bloc de Javier Ortíz)
Portal de Berria pel cas Egunkaria (en basc)
Portal de suport a Egunkaria (en basc)

Martxelo Otamendi: "Mai hem treballat sota la direcció d'ETA"

Otamendi va fer servir la seva intervenció a l'acte del CCCB per desmuntar les tesis de l’acusació popular (representada per l’AVT i DyJ) aclarint que en les més de 600 pàgines de l’acta sumarial no s’ha pogut demostrar cap delicte: “Nosaltres mai hem treballat sota la direcció d’ETA en coordinació o subordinació. Mai. Absolutament mai. I no és molt demanar que si ens acusen de ser membre d’ETA, ho demostrin. Que ens diguin, com, quan, de quin any a quin any, com vam entrar a ETA, qui ens va induir a entrar-hi, a quantes reunions vam assistir, de què es va parlar, quines indicacions i ordres vam rebre d’ETA, quines vam obeir i quines no... Totes aquestes qüestions que tota vista oral o judici hauria de demostrar i tota acusació també”.



Bloc de la campanya catalana de suport a Egunkaria
Portal Internacional de suport a Egunkaria
Seguiment del judici (al bloc de Javier Ortíz)
Portal de Berria pel cas Egunkaria (en basc)
Portal de suport a Egunkaria (en basc)

Egunkaria Lliure al CCCB

Segons explica el mateix Martxelo Otamendi, els seus amics fan broma amb la seva assiduïtat a la capital catalana fins al punt de dir que Barcelona, en basc, s’anomena “Martxelona”. L’actual director de Berria està aprofitant la setmana prèvia a la tercera part del judici sobre Egunkaria a l’Audiència Nacional per recorre la orografia dels Països Catalans on està realitzant un cicle de conferències i renovant contactes i compromisos amb la societat política i civil catalana. Aquest mateix dimarts, en una reunió amb Otamendi, la majoria dels partits catalans van reiterar la seva voluntat que el cas sigui arxivat.

Barcelona és el punt central de la seva petita gira que l’ha portat fins ara a Reus i València i el portarà a Palma i Girona abans que acabi la setmana. Així doncs, a quarts de vuit tocats del vespre d’aquest dimecres i davant de l’auditori del CCCB nodrit en part per la comunitat basca a Barcelona així com periodistes i polítics catalans, l’exdirector d’Egunkaria es disposava a començar la conferència aixoplugat per l’exdirector d’El Periódico, Antonio Franco; la presidenta de la FAVB, Eva Fernández; la periodista Rita Marzoa, del Grup de Periodistes Ramon Barnils; el periodista de La Directa, Albert Martínez; l’escriptor Ignasi Riera i el director de Vilaweb Vicent Partal. (cartell)



Bloc de la campanya catalana de suport a Egunkaria
Portal Internacional de suport a Egunkaria
Seguiment del judici (al bloc de Javier Ortíz)
Portal de Berria pel cas Egunkaria (en basc)
Portal de suport a Egunkaria (en basc)