Badalona 2010, res de nou sota el sol

Aquesta nit s’obre oficialment l’any en el que Badalona serà la Capital de la Cultura Catalana. Aquesta capitalitat, que va rotant anualment per ciutats i viles catalanes sol repercutir en una farcida agenda d’actes, una bona participació ciutadana i una millora en els equipaments culturals locals.

Però a unes hores de l’obertura encara és una incògnita pels badalonins i badalonines com repercutirà la capitalitat a la seva ciutat. És per això que sota el títol “Que n’esperem de la Capital de la Cultura Catalana?” La Sargantana organitzava aquest dimecres al vespre una taula rodona amb personalitats de la cultura local i el regidor de cultura de l’Ajuntament.

Malauradament la taula rodona no va servir per desvetllar cap incògnita. L’agenda d’activitats encara no és pública i la majoria de badalonins i badalonines desconeixen en qui vaixell s’ha embarcat el seu Ajuntament. Això sí, ja es va deixar clar que d’equipaments culturals per la ciutat res de res.

Caldrà seguir a l’espera per veure si la capitalitat cultural aporta activitats d’interès per la ciutadania en general, i aquest bloc en particular o, si tal i com va dir un assistent a l’acte: “ens ha agafat el bou”.

Fòrum Social Català

Aquests dies a Davos els líders mundials celebren el Fòrum Econòmic Mundial per, com diu l'organització, "millorar l'estat del món: repensar, redissenyar, reconstruir" basant-se en la premissa que el progrés econòmic i el desenvolupament social van de la mà, amb debats protagonitzats per presidents, ministres i empresaris. Mentrestant, a Porto Alegre (Brasil) es commemoren i es fa balanç dels deu anys que han passat des del primer Fòrum Social Mundial, que va néixer en aquesta ciutat en contraposició al fòrum econòmic de Davos, per demostrar que no hi ha una única visió del món. El FSM, protagonitzat per moviments socials, s'ha anat convertint en un símbol per a tots aquells que lluiten contra la globalització, la guerra, la discriminació i l'exclusió. Com que no disposen de recursos abundants, el FSM es celebra cada dos anys, i aquest any no hi haurà un Fòrum com a tal (el proper serà l'any que ve a Dakar, Senegal) sinó actes descentralitzats de reflexió i debat a diferents indrets del món.

Nosaltres us recomanem l'assistència a la segona edició del Fòrum Social Català, que tindrà lloc els propers dies 30 i 31 de gener a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona (a la Plaça Universitat).

Feu una ullada al programa, farcit de xerrades, debats i tallers (versió amb descripcions de les activitats aquí).

Aquest any, el tema central serà la crisi global (en totes les seves dimensions: econòmica, social, política, ambiental, alimentària, cultural, democràtica, etc.). Més en concret, les seves causes i conseqüències, i les possibles alternatives a un món en crisi.

Vídeo de la roda de premsa de presentació del FSCat

Falsos mites (III)

Després va ser el torn del Pau Subirà, que no es va allargar tant. Va voler desmentir la idea generalitzada de que la UE no pinta gaire a escala internacional posant com a exemple algunes polítiques, com la comercial, o els projectes de cooperació. Sobre la primera va aprofundir en els acords de lliure comerç, destacant que Alemanya és la primera potència exportadora al món (i per tant també la UE), i va criticar els enormes requisits de sanitat i controls tècnics a què es sotmeten els productes importats, sobretot de països pobres com els del continent africà. Sovint aquests països no tenen la capacitat de crear empreses amb la tecnologia i refinament requerits i són els empresaris europeus qui s’instal•len allà i creen el producte que després la mateixa UE importa: el treball es fa a fora però els guanys sempre es queden a casa.
Dels projectes de cooperació va posar l’exemple de la donació per part de la UE a Colòmbia d’avions militars.

Per acabar va intervenir el Carlos Taibo, que va fer una sèrie de reflexions sobre el que ja havien comentat els seus dos companys. Sobretot va jutjar la dificultat de criticar la UE degut a la seva naturalesa: “Durant molt de temps s’ha pensat que no hi havia polítiques comunes i llavors a qui es pot dirigir la crítica?”

I finalment, al col•loqui es va expressar amb paraules la idea que havia recorregut tota la xerrada i que encaixa bé amb Endavant (OSAN): ja són molts anys de lluita i aquesta lluita ha de continuar perquè el canvi és possible.

Tractat de Lisboa
Directiva Bolkenstein
Documents fundacionals d'Endavant (OSAN)

La UE: del 1957 a l'actualitat (II)

Comença parlant Miren Etxezarreta. Fa un resum sobre la història de la Unió Europea, des de 1957 fins a l’actualitat, mostrant com el neoliberalisme ha anat enfortint-se a través de tractats (Maastricht), directives (Bolkenstein), pactes (d’Estabilitat i Creixement) i actes (Acta Única).

Com a conceptes importants destaca el principi de subsidiarietat, que fa referència a l’organització de les institucions supranacionals que conformen la Unió Europea i que consisteix, segons explica, en què les decisions governamentals han de ser preses als nivells més pròxims a la ciutadania i només en el cas que sigui més eficient, la decisió la prendran les esferes més altes, és a dir la UE. En aquesta definició ja trobem un problema: l’ambigüitat de la paraula “eficient”. La conseqüència d’aquest principi és que les polítiques socials acaben descuidades. Això sumat al pressupost ridícul de què disposa la UE (1,27 % del PIB de la Comunitat) fa que surti a relluir amb claredat el neoliberalisme que ho embruta tot.
Un altre exemple que recolza aquesta conclusió va ser la creació al 1983 de la Mesa Rodona Europea d’Industrials (ERT), que està composta per més de cinquanta empreses. Es tracta d’una institució privada amb una curiosa relació amb les mesures polítiques i econòmiques que després inicia la UE.

Pel que fa a la política laboral, la catedràtica d’economia va criticar que la Unió Europea no sembla que tingui la voluntat de resoldre el problema de l’atur des de l’arrel sinó només de maquillar-lo perquè no sembli tan lleig. És a dir que tot són mesures pels aturats, però no hi ha res destinat a crear llocs de treball.

Finalment, com a concepte a destacar queda el de l’anomenada “porta giratòria”, que estableix una relació directa entre els polítics i els empresaris. És a dir que els alts càrrecs d’empreses transnacionals passen a la política europea i viceversa.

Per l'Europa dels Pobles i els Treballadors (I)

Políticos locos guian a las masas
que les dan sus ojos pa no ver qué pasa

Citant aquesta estrofa de "Si hay futuro" de La Polla Records, tanca la conferència Carlos Taibo, escriptor, editor i professor de Ciències Polítiques i de l'Administració de la Universitat Autònoma de Madrid. Un final contundent i més si aquestes paraules les pronuncia un erudit, d'aspecte seriós i amb una retòrica atapeïda de cultismes. Contundent com el títol de la jornada on s’inclou aquesta xerrada: Contra l'Europa dels Estats i el Capital; per l'Europa dels Pobles i els Treballadors. Contundent com el missatge que es desprenia de les explicacions dels tres ponents que hi van participar: Pau Subirà, membre del col·lectiu Taifa, Miren Etxezarreta, catedràtica d'economia de la UAB i membre del seminari d’ecnomonia crítica de Taifa, i Carlos Taibo. Però millor comencem pel principi:

Uns minuts després de les 11:30 del dissabte 23 de gener, la sala de l’Espai Jove de La Fontana es va omplint per escoltar una desmitificació de l’Europa alliberadora i democratitzadora. És la primera part d’una jornada gestionada per Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional), una organització d’esquerres independentista que va néixer al 2000 i que va participar en la Campanya Contra la Constitució Europea demanant el “no” al referèndum. En aquesta conferència es descobreix clarament el perquè.

Emir Sader vol sortir del neoliberalisme

Emir Sader va començar la seva intervenció explicant que des de la dècada de 1980 hi ha hagut un viratge històric regressiu, causat pel pas d’un món bipolar a un món unipolar i d’un model econòmic keynesià a un model neoliberal. Sense entrar gaire en el perquè d’aquest canvi, va lamentar que el socialisme desapareixés de l’agenda mundial i que el neoliberalisme s’hagués instaurat en totes les esferes imaginables de la política i de la vida a gairebé tot el món. Va remarcar que l’hegemonia més forta dels Estats Units, la gran (i única) potència actual, no és econòmica, tecnològica, militar o política, sinó ideològica. El mode de vida nord-americà és l’únic que ens agrada i a què aspirem, i “és el que atreu i estimula els nens i joves de la perifèria de les nostres ciutats”.

El nucli de la conferència va girar al voltant del cas particular d’Amèrica Llatina, la seva especialitat, com ja us hem explicat. Aquesta regió va ser un bressol important de neoliberalisme, en gran part per l’efecte de les dictadures militars, que van aplanar el camí a base de reprimir els moviments populars. A Argentina el neoliberalisme va ser especialment devastador, perquè la dictadura va buidar totalment el país de resistència popular, cosa que va fer més fàcil privatitzar-ho quasi tot.

Amèrica Llatina va ser, també, on es va demostrar la debilitat d’aquest sistema. Després de l'eufòria i l'estabilitat inicials, la majoria dels països de la zona van patir grans crisis econòmiques durant els anys 90,cosa que va fer que els moviments socials s’organitzessin molt i adquirissin molt protagonisme (davant la “màquina selectiva d’expropiació de drets” que és el neoliberalisme). Aquesta mobilització va fer-se, però, totalment al marge de l’Estat, perquè se’ls va donar un paper totalment negatiu. Moviments com el dels Zapatistas a Mèxic es van desentendre de la política nacional i van quedar reduïts a un petit moviment, quan podrien haver estat força grans. Van mantenir, doncs, la idea de l’autonomia dels moviments socials de la política, que ha imperat els darrers anys i que el Fòrum Social Mundial ha defensat i potenciat.

Per Sader, s’ha de pensar un projecte post-neoliberal, ja que opina que quant més es desmercantilitza més es donen drets i es democratitza. “El socialisme, en el fons, és una gran esfera pública”, va afirmar, tot lamentant que la discussió al voltant del socialisme desviï l’atenció del que és realment important: la crisi no està acabant amb el neoliberalisme ni amb l’hegemonia nord-americana. El drama més gran de la història contemporània, va dir, és que en el moment en què el capitalisme està demostrant els seus límits, les seves vísceres, les seves contradiccions, els moviments anticapitalistes viuen un retrocés molt important. L’hegemonia nord-americana arriba molt lluny, és una hegemonia de la mentalitat, el pensament, el mode de vida, i no apareix cap model a l’horitzó que ens els faci qüestionar realment i que sigui una alternativa. Sader va acabar la conferència amb una nota d’esperança sense deixar de ser realista: tot i que els objectius queden molt lluny, la mirada està posada als pocs que s'atreveixen a sortir-se del patró, a Amèrica Llatina, és clar.

Els governs d'Amèrica Llatina, segons Emir Sader

El professor Emir Sader va insistir, al llarg de tota la conferència, en la importància dels governs progressistes que hi ha actualment a Amèrica Llatina: a cap altra regió del món hi ha tants governs que rebutgin el neoliberalisme. Per ell, el neoliberalisme ho transforma tot en una mercaderia. “Democratitzar és desmercantilitzar”, crear esfera pública, treure l’educació o la sanitat de l’esfera del mercat. Va aclarir que l’esfera pública no és el mateix que l’Estat, i que la polaritat és entre l’esfera pública i l’esfera mercantil, i no pas entre l'Estat i l'esfera privada (com diuen els neoliberals). Si fos així, va dir, quan es privatitzés una empresa aquesta passaria als seus treballadors, i on passa és al mercat.

Els governs d’esquerres de la zona han fet polítiques socials que els donen legitimitat. Els seus discursos ideològics tenen un fonament social (tret de Bolívia, on Evo Morales guanyaria igualment per qüestions d’identificació, als altres països els presidents guanyen per les polítiques que fan). Segons Sader, doncs, la verdadera clau que divideix els governs a Amèrica Llatina són aquestes polítiques.

També va parlar de les diferències en termes econòmics entre aquests governs, i de la importància de les prioritats en la política econòmica (uns signen tractats de lliure comerç amb els Estats Units i altres opten per processos d'integració regional); va explicar també que s'havia esgotat el model tradicional de reformes i que l'estratègia guerrillera tampoc era massa viable; aquests moviments, doncs, van començar com a sublevacions populars amb la peculiaritat que després van passar a l'àmbit electoral. Tenen elements de lluita tradicional, però busquen reformar l'Estat.

Emir Sader: Moviments socials i canvi polític a Amèrica Llatina

El cicle Crisi de sistema i alternatives. Cap al Fòrum Social Català 2010 ens ha portat, durant els últims mesos, conferències de ponents destacats crítics amb el sistema, per anar-nos fent obrir boca mentre esperem el Fòrum Social Català. La nostra versió particular i reduïda del Fòrum Social Mundial tindrà lloc, per segona vegada, els dies 30 i 31 de gener a Barcelona, i pretén ser un espai de debat i reflexió on moltes veus diferents de la societat civil critiquen, reflexionen i, sobretot, proposen alternatives al sistema neoliberal i al model de desenvolupament actuals.

Aquest dijous, el darrer convidat a aquest cicle, celebrat a la Universitat Pompeu Fabra, va ser el professor Emir Sader, brasiler d’origen libanès, doctorat en Ciències Polítiques per la Universitat de São Paulo, filòsof, col·laborador amb la New Left Review, i director del CLACSO (institució dedicada a coordinar la recerca en ciències socials i a investigar els moviments socials). També és un col·laborador actiu del Fòrum Social Mundial.

Article d'Emir Sader a New Left Review sobre el neoliberalisme a Amèrica Llatina

Programació del proper Fòrum Social Català

Periodistes catalans amb Egunkaria

Antonio Franco, en representació dels directors de la premsa catalana que el 10 de març del 2003 van donar suport a Egunkaria al Col•legi de Periodistes va recalcar que amb l’absolució dels processats no n’hi haurà prou i va exigir rectificacions legals, responsabilitats i una reparació material, col•lectiva i ideològica. Eva Fernández, va explicar que les sensacions que va produir el tancament del diari van ser les d’un sentiment col•lectiu d’extrema vulnerabilitat i ho va titllar de maniobra d’intimidació encaminada a sembrar el terror.

Ignasi Riera, fent un símil inquisitorial va dir que en els judicis polítics com aquest: “no es pretén mai investigar que ha passat, sinó imposar allò que s'ha decidit que s’ha d’imposar, perquè hi ha raons que porten a imposar això” Albert Martínez va ser la veu més autocrítica de la taula a l'afirmar que el tancament d’Egunkaria va ser possible gràcies a tots els anys de silenci i va fer obrir els ulls a molta gent, que començaven a notar l’alè del llop al clatell amb tot el que havia passat durant els anys anteriors.

Vicent Partal va cloure les intervencions constatant que “si la intenció dels que van tancar Egunkaria era que la nació basca no parles per si mateixa, han fracassat”.
Van tancar l'acte Feliu Ventura i Borja Penalba entonant el “no sé que sent”.

Bloc de la campanya catalana de suport a Egunkaria
Portal Internacional de suport a Egunkaria
Seguiment del judici (al bloc de Javier Ortíz)
Portal de Berria pel cas Egunkaria (en basc)
Portal de suport a Egunkaria (en basc)

Martxelo Otamendi: "Mai hem treballat sota la direcció d'ETA"

Otamendi va fer servir la seva intervenció a l'acte del CCCB per desmuntar les tesis de l’acusació popular (representada per l’AVT i DyJ) aclarint que en les més de 600 pàgines de l’acta sumarial no s’ha pogut demostrar cap delicte: “Nosaltres mai hem treballat sota la direcció d’ETA en coordinació o subordinació. Mai. Absolutament mai. I no és molt demanar que si ens acusen de ser membre d’ETA, ho demostrin. Que ens diguin, com, quan, de quin any a quin any, com vam entrar a ETA, qui ens va induir a entrar-hi, a quantes reunions vam assistir, de què es va parlar, quines indicacions i ordres vam rebre d’ETA, quines vam obeir i quines no... Totes aquestes qüestions que tota vista oral o judici hauria de demostrar i tota acusació també”.

Bloc de la campanya catalana de suport a Egunkaria
Portal Internacional de suport a Egunkaria
Seguiment del judici (al bloc de Javier Ortíz)
Portal de Berria pel cas Egunkaria (en basc)
Portal de suport a Egunkaria (en basc)

Egunkaria Lliure al CCCB

Segons explica el mateix Martxelo Otamendi, els seus amics fan broma amb la seva assiduïtat a la capital catalana fins al punt de dir que Barcelona, en basc, s’anomena “Martxelona”. L’actual director de Berria està aprofitant la setmana prèvia a la tercera part del judici sobre Egunkaria a l’Audiència Nacional per recorre la orografia dels Països Catalans on està realitzant un cicle de conferències i renovant contactes i compromisos amb la societat política i civil catalana. Aquest mateix dimarts, en una reunió amb Otamendi, la majoria dels partits catalans van reiterar la seva voluntat que el cas sigui arxivat.

Barcelona és el punt central de la seva petita gira que l’ha portat fins ara a Reus i València i el portarà a Palma i Girona abans que acabi la setmana. Així doncs, a quarts de vuit tocats del vespre d’aquest dimecres i davant de l’auditori del CCCB nodrit en part per la comunitat basca a Barcelona així com periodistes i polítics catalans, l’exdirector d’Egunkaria es disposava a començar la conferència aixoplugat per l’exdirector d’El Periódico, Antonio Franco; la presidenta de la FAVB, Eva Fernández; la periodista Rita Marzoa, del Grup de Periodistes Ramon Barnils; el periodista de La Directa, Albert Martínez; l’escriptor Ignasi Riera i el director de Vilaweb Vicent Partal. (cartell)



Bloc de la campanya catalana de suport a Egunkaria
Portal Internacional de suport a Egunkaria
Seguiment del judici (al bloc de Javier Ortíz)
Portal de Berria pel cas Egunkaria (en basc)
Portal de suport a Egunkaria (en basc)