El que es publica en un reportatge pot costar vides. Durant la seva conferència al CaixaForum, Jon Lee Andersen va teoritzar sobre l’ètica periodística en els conflictes armats. En aquests contextos l’ètica suposa un repte encara major que en condicions normals. I és que el reporter de guerra pateix una subspècie del Síndrome d’Estocolm: l’autocensura voluntària. Quan un reporter es troba en un conflicte d'aquest tipus, protegit per una guerrilla local o per un exèrcit nacional (especialment si és el del propi país), tendeix a sentir estima i gratitud cap al grup. I encara més, tendeix a la identificació.
Andersen es va centrar en el cas recent de l’Iraq, on molts reporters no van explicar les matances de l’exèrcit camí de Bagdad. Una marxa durant la qual els carros disparaven contra tot i contra tothom. “Un reporter de guerra es guarda el que veu, hi ha certes coses que decideix no publicar. Un fa un pacte amb el seu Déu i el seu diable”.
S’ha de ser capaç de tallar els llaços efectius que s’han establert, malgrat saber que amb el que s’escriu, es pot danyar a gent.
Recopilació de cròniqeus en castellà
Altres cròniques en anglès:
The Power of Gabriel Garcia Márquez
Letter from Cuba, "Castro's last battle"
Letter from Afghanistan, "The Taliban's Opium War"
Letter from Mogadishu, "The Most Failed State"
Andersen es va centrar en el cas recent de l’Iraq, on molts reporters no van explicar les matances de l’exèrcit camí de Bagdad. Una marxa durant la qual els carros disparaven contra tot i contra tothom. “Un reporter de guerra es guarda el que veu, hi ha certes coses que decideix no publicar. Un fa un pacte amb el seu Déu i el seu diable”.
S’ha de ser capaç de tallar els llaços efectius que s’han establert, malgrat saber que amb el que s’escriu, es pot danyar a gent.
Recopilació de cròniqeus en castellà
Altres cròniques en anglès:
The Power of Gabriel Garcia Márquez
Letter from Cuba, "Castro's last battle"
Letter from Afghanistan, "The Taliban's Opium War"
Letter from Mogadishu, "The Most Failed State"
1 comentaris:
al llibre de Kapuscinski això es veu molt reflectit, notes com el periodista pren estima per un dels dos bàndols, aquell que l'ha acollit i amb qui ha tingut tracte.
No sé fins a quin punt s'autocensura, però el que sí queda clar és que la seva crònica, d'una manera o d'una altra, pren partit.
També és veritat que així el relat és molt més humà, molt més viu, realista i dinàmic.
Publica un comentari a l'entrada